No sabria precisar en quin moment exacte es va forjar el destí. La Xènia havia proposat de viatjar a Noruega. Vaig començar anotant alguns punts que volíem veure al sud del país (zona que ja havíem visitat el 2005). I de sobte, em vaig preguntar: I per què no les illes Lofoten?. En David hi va oposar una prudent resistència inicial.

Aquest és el diari de viatge (el meu relat número 12 + 1, per cert) d’una barreja a parts iguals de bogeria i de somni. Un viatge de 3 setmanes a les illes Lofoten en autocaravana. Pocs dies, segur, però a l’estiu mai no en tenim més. Les noies estaven entusiasmades. La Xènia tenia per davant diverses opcions per al curs vinent, la majoria incertes, el futur i l’estiu vinent oberts. L’Aina s’hi emportaria la seva pròpia càmera fotogràfica nova, a punt per capturar aquest fotogènic racó de món. Podia molt ben ser el darrer viatge d’estiu que féssim tots 6 junts (com així va ser). Era un destí meravellós com a cloenda d’una etapa.

9.354 km després, i acabats d’arribar a casa, a en David i a mi encara ens sotraguejava el cos, com si haguéssim fet el recorregut en carreta. Totalment esgotador.

… S’esqueia l’any 2.017, i per raons diverses (un primer d’octubre va sacsejar el meu patit país, i a mi també), he trigat dos anys i mig a fer un forat per escriure sobre viatges. Vull reviure i no oblidar allò que vam tenir el privilegi de contemplar. Un autèntic paradís de colors, una contínua postal. Conscients que tot el que és bonic, allà ja ens semblava normal (als ulls els resulta fàcil acostumar-s’hi), segueixo extasiada per l’imponent espectacle alpí que hi ha a zero metres sobre el nivell del mar. Magnificat per un increïble bon temps, que no m’hauria atrevit a imaginar ni tan sols en els meus somnis més optimistes.

Vaig voler confeccionar un itinerari per alimentar el TomTom, tot i ser conscient que no podria ser realitzable: La meteo seria qui manaria. I això em desconcertava. En quin ordre calia enllaçar les xinxetes del mapa, corresponents a muntanyes, platges, museus, poblacions de pescadors, de manera que fos fàcil reordenar en funció dels cels?

L’Aina va marcar prioritats: Si feia bon temps (a priori, poc sovint), aquell dia pujaríem a un cim de muntanya, preferentment de bon matí, per tal de gaudir de les vistes. Deixant per a les tardes i els dies plujosos les visites a platges, poblacions i museus.

Per això vaig planificar el safari de balenes al principi de l’estada (hi hauria marge per a reprogramar-lo si fos necessari). I a continuació les muntanyes, a raó d’una per dia, i en ordre de preferència: Primer el Festvågtind (potser les millors vistes sobre una miríada d’illots, amb el menor esforç en proporció), després el més ambiciós i conegut Reinebringen (amb sopar-premi previst després d’aquesta previsiblement dura jornada, tot i que un cop allà el vam acabar descartant), i després unes quantes excursions més (vaig preparar-ne a raó d’una per a cada dia), de manera que els cims triats no superessin els 600 metres de desnivell, donada la nostra forma física: les noies van al gimnàs , però en David i jo no (o gairebé), i no estem per a determinades gestes.

El viatge d’anada havia d’incloure una parada a París, a petició de les noies, que van preferir aquesta opció, a l’alternativa de visita a Europa Park (prop d’Estrasburg) que jo els havia ofert.

Vaig repartir les etapes en ruta, calculant vuit hores diàries teòriques de conducció.

Amb aquests ingredients a sobre la taula, em vaig capbussar als preparatius, envoltada de diversos llibres i guies, però sobretot em vaig deixar fascinar per la pàgina de fotografia http://www.68north.com/ , que recomano encaridament per la seva selecció i descripció de excursions i platges. A més, agraeixo en Jorge (Xanquete), Rafa (Carhec) i Koldo (Wraith) pels seus consells previs a la nostra sortida.

1,314 total views, 1 views today