5-Coll de l’Iseran

Dimecres 8 agost, 0 km.

Ens llevem a les 8:30, a fora hi ha 10ºC, que de seguida pugen degut a l’esplèndid sol.

Avui toquen dutxes. Esmorzem a dins, fa fresca i vent. No obstant, traiem dues cadires a fora i ens prenem un Handpresso a la millor terrassa del món mundial.  

També pentino en Knut, només fa dos dies que ho vaig fer i ja en torna a sortir una muntanya de pèl com cotó fluix, és la capa de sota. Els bouviers de Berna tenen doble capa. 

Estem una estona sense fer res, a les cadires, mirant com es belluga el   món, com van arribant ciclistes aquí a dalt, de vegades animats per una claca de gent, com van arribant autocaravanes i van ocupant els foradets (les petites ho tenen més fàcil, aprofiten racons on les grosses no hi han cabut ) i com van passant motos, molt sorolloses. Ens preguntem si la tecnologia actual necessita fer tant de soroll o és un tema estètic (discutible). Algunes s’aturen a fer un mos, unes fotos i gaudir de les vistes, d’altres amb prou feines s’aturen un cop cremats els pneumàtics. Hi ha famílies que venen amb la nevera de càmping a dinar a la muntanya, tothom amb discreció. Bona convivència i molt de relax. 

Quan el sol es tapa, fa fred. Entrem a dins i es posa a ploure. Decidim quedar-nos en aquest lloc fins demà. Així que para de ploure aprofitem l’avinentesa per anar fins a una raconada on hi ha un telecadira. Pel camí passem al costat d’una indret amb un bon tou de neu, deixem en Knut que corri sense corretja, li encanta menjar neu i també hi fa la croqueta.

Un tros més avall hi ha una petita bassa d’aigua de desgel. Al costat hi ha una camper, que podria ser d’algun operari de les obres de l’estació del telecadira que hi ha aquí mateix. Una parella gran ens ha dit que per aquesta zona hi ha marmotes. Tot i que no les veiem, suposem que deuen ser la causa per la qual en Knut va boig ensumant rastres.

Desfem camí, passem de llarg per davant de l’autocaravana i anem cap a la carretera, a la botiga de records hi veiem samarretes on diu que aquest és el coll de muntanya més alt d’Europa (ja sabia que era el més alt de la ruta dels Grans Alps i per tant de les nostres vacances). El port s’obre al trànsit per carretera a primers de juliol, a l’hivern només s’hi arriba en telecadira.

Passem per l’Església (he llegit que protegeix dels vents del Nord). Està tancada, ens fem unes fotos a fora, i també ens en fem als senyals de tràfic del Coll de l’Iseran, de 2770 metres d’alçada: cap a una banda es baixa a Lanslebourg (d’on veníem ahïr) i cap a l’altra banda es va a Val d’Isère (on anirem demà).

A en David li fa gràcia veure com és el bar (del refugi del coll) per dins, i entra a preguntar si hi admeten gossos. Li diuen que sí, però tanquen d’aquí a mitja hora, així és que ens estimem més anar cap a l’autocaravana.

Ell es posa crema, ha quedat ben vermell de l’estona que aquest matí ha estat assegut al sol, tot i que no deu haver estat més d’una hora. Jo també ho estic (i no m’hi poso mai). No sabem si és el forat de la capa d’ozó o l’alçada, però ens ha ben tocat.

Miro el mapa de paper per tal de localitzar-hi formatgeries i visites quan no tinguem dades, com ara. 

Sopem un «internacional»: Gambes amb salsa asiàtica , tabulé oriental i Pinot gris alsacià. Entre mig plou i para i surt el sol.

Truquem a les filles, no tenim dades. No trobem a la Xènia però a l’Aina si. 

Rutines prèvies a anar a dormir, en David passeja en Knut mentre jo escric aquestes ratlles. I abans de les 22:00 ja som al llit, en silenci total.

1,382 total views, 1 views today