Dimecres 2 de gener, Phare d’Eckmühl – Pointe du Raz

Avui ens llevem sota el far d’Eckmühl. De fet hi ha 4 fars: un de militar, un d’ensorrat, un que fa de museu, i el més alt, que es visita en temporada alta, i té 60 metres d’alçada. Va ser automatitzat el 2008. Pel que diu la guia, val la pena de veure una sala folrada de fusta al capdamunt, i pel que es veu a Instagram, hi ha moltes fotos fetes a la seva escala de cargol.

A l’esplanada no s’hi pot aparcar de 19:00 a 09.00, però ens hem posat el més lluny possible, al costat d’una altra auto, i en temporada baixa, baixíssima, hi ha poques ànimes rondant per aquí.

Hi ha un camí de ronda que fan ganes de fer-lo en bici. A la primavera, ni amb massa pluja, ni fred, ni calor.

Sortim a fer un tomb pels fars, admirant la marea, que està pujant força de pressa. Tot és tancat, bars, creperies, botigues…Començo a pensar que marxarem d’aquí sense tastar una crêpe bretona!

Continuem itinerari cap al Finis tère o fi de la terra francès, la Pointe du Raz, intentant fer-ho per la costa quan sigui possible, tot i que tant el Tomtom com els indicadors intenten fer-nos anar terra endins, per carreteres avorrides i més ràpides.

Passem per un mirador on hi ha un aparcament i un cartell que explica una trista història: un senyor francès nedava a aquest indret de mar i un corrent se’l va endur. S’ofegava, i hi havia un parell de soldats alemanys per la zona. Un d’ells, un jove de 17 anys, el va salvar, i entre ell i el seu caporal el van reanimar. La guerra s’endugué els dos soldats alemanys a altres destinacions. El caporal va contactar anys després amb el senyor francès. El jove soldat alemany, però, va morir al front, a Hongria. Trista la guerra que fa que els humans s’enfrontin i es matin entre ells.

Parem a algunes raconades, i enfilem els darrers kilòmetres fins arribar al gran aparcament i complex turístic de la Pointe du Raz.

Mengem una mica i saltem del cotxe. Són passades les cinc de la tarda, volem arribar a veure la posta de sol al fi de la terra i tornar amb llum de dia si pot ser.

Passem davant del complex de bars i botigues de records. 

Triem el camí de la costa que va pel sudoest, i arribem a la punta del fi de la terra quan comença una bonica posta de sol que ho tenyeix tot de vermell. El vent és fred, però per sort no és massa intens. Sessió de fotos i contemplació. S’encenen els fars de les illes que queden just al davant. 

Tornem per l’altra banda, veiem de resquitllada el nostre proper destí, la Baie des Trépassés. No obstant, com que de seguida serà negra nit, decidim que ens quedarem a l’aparcament on som ara, ja que no arribaríem a veure la badia, i hauríem d’aparcar al costat de la carretera, amb molts més cotxes passant-nos al costat durant tota la nit.

Així és que tan bon punt arribem a l’autocaravana poso un parell de patates a fer al caliu a l’olla-forn, i fem temps amb unes olives i sardines mentre el sopar es va coent i vaig escrivint aquestes línies. Ens mengem les patates amb pebrot i anxoves. De postres faig un tall de Kouign-Amann, un pastís típic bretó, carregat de mantega (una bomba deliciosa). En David s’absté.

Amb la calefacció a tot drap, recollim per anar al llitet. A fora hi ha 2 graus o 5, depèn de quin termòmetre mirem.

1,507 total views, 1 views today