Mateo, fa una setmana que et vam acomiadar. Encara no me n’acabo de fer a la idea, que no siguis amb nosaltres, mirant tots els nostres gestos, que ja anticipaves, de tan estudiats com els tenies.

Una vegada m’havien dit que els Bouviers de Berna sou una de les poques races que dosifica la seva gran força. Cert o no, però amb els teus 60 kg., et deixaves passejar per dues nenes de 8 i 10 anys, que es van anar fent adolescents al teu costat, i mai no els vas tibar la corretja.

Només calia patir si hi havia gat a la vista… Com dèiem nosaltres, et posaves quadrat, en guàrdia, amb les orelles mig aixecades. Com volent dir …»però que no el veieu, vosaltres?».

Eres tan seriós que les amigues de les nenes t’anomenaven el «Senyor Mateo». No eres gens petit, i no obstant també hi ha qui et deia «Mati». I nosaltres, de tant en tant en dèiem «Mateuet».

Vas arribar a casa perquè la Pilar et buscava una casa on fossis «fill únic». On la teva ànima sensible no hagués de patir, de tan submisa, per cap altre pelut. I vas ser fill únic fins que tres anys després va arribar en Knut, jove i enèrgic, fill d’en Pelayo (l’etern rival, però que en el fons era de la família i segur que us heu retrobat a algun prat) i la Jimena (la guapa Jimena !).

En Knut sempre et va tenir de referent i vau tenir molt bona química. De fet amb tu no es podia tenir cap altra química. La teva mirada noble ho deia tot de tu.

La Pilar ens havia dit que t’encantaven els nens. Jo de fet acostumava a dir que tenies una paciència infinita i t’hauries deixat fer trenetes …

També ens havia dit que t’encantava anar en cotxe. I en cotxe no t’hi hem portat massa, però en autocaravana te n’has fet un tip ! Només de veure les motxilles de mà ja sabies que marxàvem en autocaravana i la teva alegria era un festival. Has estat a Escòcia (passant per Londres), Suïssa, Holanda (amb uns quants dies a Amsterdam), Dolomites (parant a Venècia de camí, quina calor que vam passar i quin bol petit platejat d’aigua que et van servir al cafè Florian !), Gal.les (passant per Oxford), Àustria (causant furor a Viena), les Lofoten, Valloire, …sense comptar els molts caps de setmana a Morella, Lles, etc.

No sé quina quantitat de fotos t’han arribat a fer, deus ser a tants àlbums de tanta gent … Fins i tot una senyora molt respectuosa, japonesa, es va apuntar el teu nom a una llibreteta i ens va fer a tots una reverència d’agraïment després de fer-te unes fotos al pont Vell de Luzern. Entre tu i en Knut havíeu arribat a reunir uns nombrosos cercles de turistes fotògrafs. De vegades en defugíem, com si anéssim amb vedettes.

La Pilar també ens va dir que t’adormies amb l’assecador. Res més cert, quan anaves a la pelu. Un àngel.

Una analítica fa 8 anys ens va posar de relleu que tenies insuficiència renal. Al cap de tres anys més, em vas fer indagar en el terreny de la nutrició de gossos, i específicament tenint en compte el teu cas concret, la malaltia del ronyó.  I es va fer el miracle. Vam abandonar el pinso de dieta renal. Menjant bàsicament carn de xai i de vedella, amb clares i closques d’ou (i algun altre ingredient), vam estabilitzar la taxa de creatinina i vam guanyar aquesta batalla. No se’t va endur el ronyó.

Tenies unes mans molt grans. La ratlla de la cara una mica torta, com si haguessis girat el cap quan te la pintaven, de cadell. I un pèl preciós. Però com deia la Pilar, el teu tret més maco era a dins teu.

La Pilar et va dedicar unes precioses paraules que vull reproduir aquí:

Si una palabra puede definir tu final es dignidad. Te has ido con la misma generosidad y bondad con la que has vivido, sin levantar polvo, sin hacer ruido y con el temple y las formas de un Señor, al lado de la mejor familia que podías tener, que te quiso desde el minuto uno a pesar de todas las dificultades que tiene adoptar un perro adulto, siempre ocupados en hacerlo muy bien. Habéis sido la relación más justa que conozco, el perro que les hacía falta para querer a toda la especie y ellos la familia que cualquier perro puede soñar. La dulzura y los mimos de Aina, el cariño y la valentía de Xenia, la comprensión de David con esa complicidad masculina en vuestros ratos de chimenea, la dedicación y el amor de Eva, siempre pendiente de tu bienestar cambiando sus hábitos, los viajes en autocaravana siendo parte de ese tetrix, la compañía de Knut que tanto alteró vuestra paz y tan bien supisteis encajar en equipo, llenaste de pelos sus vidas que nunca más fueron molestos porque eran “pelos de Ángel “… eso y muchísimo más… Gracias Mateo, por lo que me diste en dos años y medio pero sobre todo, mil gracias por traer a mi vida una gran familia que dejas con un inmenso dolor y vacío. Hazme un último favor…Perdona a Pelayo. Hasta siempre Mateo!