Desembre 2017. Un mes atrafegat. Pràcticament acabem de tornar de Brussel·les (viatge que es mereix una entrada pròpia) i ens submergim a les eleccions del 21D. Com qui diu l’endemà mateix del plebiscit, m’adono que aquest any ni tan sols tinc reserva al càmping de Valloire, si és que volem anar a la neu. Se m’han tirat les festes al damunt.

S’imposa sondeig familiar. La Xènia treballa i es quedarà a casa, es cuidarà també d’en Mateo i en Knut. L’Aina vol anar als Alps, per tal de millorar la pràctica del snow-board. En David i jo ja fa uns tres o quatre anys que vam penjar els esquís, però aquest any l’Aina ens demana (tan ben demanat…) que esquiem amb ella després de les classes … que la mama tornarà a esquiar (filles !!)

Així es que enguany tornarem a Valloire. Hi vam anar a espetegar per primera vegada l’any 2011, després d’haver llegit un article sobre «Caravaneige» a la revista Camping-Car Magazine, i de buscar informació a alguns fòrums francesos. Anteriorment havíem anat a passar vacances a la neu, en autocaravana, a Font Romeu, Piau-Engaly, Lauterbrunnen, i Le Grand Bornand. Però des que vam «descobrir» Valloire, només hi hem faltat en comptadíssimes ocasions. Ja som habituals del Camping Municipal Sainte-Thècle. Faig reserva el 22 de desembre, la nit abans de marxar. Més que res, per preveure que tinguem la parcel.la neta de neu, tot i que ni tan sols he mirat si hi ha neu a pistes, ni la previsió de la meteo.

A diferència d’altres anys, el dissabte plego de la feina i encara hem d’endreçar l’autocaravana, carregar la roba d’esquí, la pala, el radiador elèctric, etc. Però a quarts de cinc sortim de casa. Tota una proesa.

Mapa itinerari Centelles-Valloire

Ruta habitual pels túnels de Bracons i La Jonquera, i canvi de torn de conducció a Le Village Catalan. Em poso de copilot i busco on repostar dièsel a bon preu, i on fer nit. No arribarem fins a Remoulins, però ja hem superat Narbonne. Acabo triant un  aparcament prop del càmping de Nimes. Quan hi arribem, negra nit, sempre fa més mala espina que quan en marxarem demà al matí, ja amb llum de dia. Empanada, torronets, un tall de coca de crema (de les de revetlla, que ens ha anat a buscar la iaia al forn) i a dormir.

La coca de revetlla

Les galetes nadalenques de la Dèlia

A les 6 toquen diana. En David i jo ens llevem, ens prenem un cafè amb llet refrigerat (Kaiku o similar) i engeguem la ràdio. Sintonitzem una emissora. Francesa, òbviament. La primera notícia parla del MHP Carles Puigdemont i dels resultats electorals. Pas mal. Ens aturem a una benzinera low-cost, repostem i continuem ruta.

L’esperit s’alegra sempre que a l’alçada de Valence deixem l’atrafegada autopista que porta a Lyon, i trenquem en direcció cap a les estacions alpines. En algun moment comencem a veure neu a les muntanyes, i fins i tot a les cunetes i als camps. Continuant amb el que hem instaurat com a tradició, ens aturem a Saint-Michel-de-Maurienne. En David reposta a la benzinera del Carrefour, mentre l’Aina i jo entrem al supermercat i comprem els primers formatges locals (Reblochon, Tomme, Beaufort, Beaumont), una bossa de cargols Borgonya congelats, uns Ferrero Rocher i algun altre pecat venial.

Port de muntanya amunt, fins al Col du Télégraphe,  i després ja és tot baixada fins a Valloire, a la vall del Valloirette. La carretera és neta, però hi ha un bon gruix de neu a ambdós vorals, acumulat per la màquina llevaneu.

Col du Télégraphe

Poc després de les dues ja som al càmping. Avui és diumenge. Les estacions alpines tenen molt de moviment en dissabte, ja que els apartaments es lloguen de dissabte a dissabte. Enguany anem un dia més tard del compte, per això no hem trobat trànsit a la carretera, ni moviment al càmping.

Aquest any no ens han reservat la nostra parcel·la habitual, a sota una petita i fotogènica església. La plaça 59 està colgada de neu. Em donen un plànol i m’indiquen les parcel·les que podem escollir. En valorem dues o tres i acabem triant, sense fer massa maniobres, ja que el terra és nevat. No hem posat cadenes i tot i portar pneumàtics d’hivern, el gel no dóna segones oportunitats. Quan ja estem endollant, l’encarregat del càmping ens diu que estem ocupant dues parcel·les (costa de veure degut a la neu). Canviem de posició, amb alguna relliscada, i finalment donem el resultat per bo, sense haver pogut falcar, i conscients que tot el que fem, empitjorarà la situació. Així es queda.

Acabats d’arribar

Ens afanyem a connectar l’electricitat i endollar el petit radiador elèctric d’oli, que ja fa anys que col·loquem al bell mig de la cabina. Neutralitza l’aire gèlid que entra pels molts forats de la carrosseria de vehicle industrial, i permet disposar d’un eficaç espai per a eixugar peces de roba.

Radiador elèctric a la cabina

Col·loco un cubell a fora, a sota de la sortida de les aigües grises, que deixo amb l’aixeta oberta. Com cada any.

Degustem uns cargols i formatges i sortim a peu cap al poble. Hi ha navette però no l’hem agafada mai. Sense material d’esquí a coll és un tres i no res.

Trajecte a pèu del càmping a pistes

Cal reservar instructor de snow-board per a l’Aina. Entrem a les oficines de l’ESF (École de Ski Français). Seran 4 dies de classe particular, a raó d’una hora cada dia. A les dotze del migdia, amb punt de trobada al capdamunt del Télécabine du Crêt de la Brive, que surt ben bé al davant d’on som ara. Altres anys havíem optat per cursos col.lectius, són un bon grapat d’hores, sis dies seguits. Però aquesta vegada l’Aina s’estima més que algú estigui pendent del que ha de millorar i prefereix un tracte més individualtitzat.

Sortida del telefèric davant l’ESF

I per continuar amb les tradicions, passem per la botiga de material d’esquí Grange Loisirs, propietat dels pares de Jean–Baptiste Grange, ídol local, esquiador campió del món d’eslàlom els anys 2011 i 2015. Ja fa anys que hi lloguem el material i el deixem en consigna. Així és que l’Aina lloga per a 6 dies una planxa de snowboard Burton, tota xula, i les botes. I jo m’emprovo botes, ja que les meves em cuiden a matar. I al final me’n treuen unes, de principiant, la mar de còmodes i meves són. Amb uns esquís i bastons. Estic fitxada d’altres anys. Deixem el material en consigna a punt per demà, i marxem.

Passem pel mercat de Nadal, hi ha un grapat de casetes a la Plaça de l’Església. Ens prenem un vi calent, ens fem unes fotos davant del tradicional i enorme Pare Noel de gel, i tornem a l’autocaravana.

El Pare Noel de gel a la plaça de l’Església, i moments musicals

Nit de Nadal a Valloire

L’endemà sona el despertador a les 08:00 i comença el que serà un dels propers 4 dies.

Acabats d’aixecar del llit, passem per les dutxes del càmping. Costa primer entrar, i després sortir, de sota el raig abundant d’aigua calenta.

Esmorzem generosament, croissants, fuet, formatges, i cafè fet a la cafetera Handpresso. Rento plats.

L’Aina i jo ens guarnim amb els equips d’esquí i en David ens acompanya fins a pistes. Recollim el material a can Grange. Avui comprem forfait de mitja jornada (és el primer dia i no volem abusar). D’altres dies optarem per mitja o una jornada en funció de la meteo i les ganes.

Agafem el telecabina. Un cop a dalt, ens sobra una estona fins a les 12:00. Baixem un parell de vegades la pista de debutants i anem fent memòria de com era això d’esquiar.

Fa un dia molt assolellat (no ho sabem, però ja no es repetirà), fem algunes fotos.

L’Eva a pistes

En Matthieu, el professor, arriba tard. No l’havien avisat que tenia classe, fins que hem preguntat per ell a un col·lega seu, qui l’ha cridat pel walkie. Es disculpa i ens proposa recuperar l’estona els propers dies, allargant les classes. Li explico que la classe és per l’Aina, que fa snowboard. Jo els seguiré esquiant, perquè així no m’he d’esperar tota sola, i vaig practicant mentre els segueixo. Fem unes quantes vegades més la pista de debutants, en Matthieu pot estudiar què ha de corregir l’Aina. Demà ja agafarem telecadires i combinarem pistes blaves i vermelles per a practicar diferents tècniques.

Acabada la classe ens acomiadem d’ell i passem per la cafeteria. Crêpe de Nutella o Frites amb ketchup, segons el cas. D’altres dies seran spaguetti, tartiflette, etc.

Alguna baixada més, i telecabina cap avall. Moment que aprofito per trucar en David, i ens retrobem a peu de telecabina.

Deixem el material d’esquí en consigna, passem pel forn a buscar pa i croissants per a l’esmorzar de demà, i fem la compra: uns dies comprem ostres, d’altres algun record, o el darrer dia un pollastre a l’ast.

Un altre establiment interessant prop del camping és una trattoria de nom «Les pieds sous la table», on fan menjar per emportar. Aquest any hi veiem una pissarra on s’anuncia forfait de 6 dies, menú composat per entrant, plat i postre, per 80 €. La veritat és que ens diem que algun any ho provarem, alguna vegada hi hem comprat algun plat i sempre ha estat impecable.

Avui anem buscant un lloc on prendre alguna cosa i entrem a un local atrets per les taules calefactades de la terrassa. Hi fan crêpes i ves per on que hi acabem entrant i sopant fondue. Un altre dia anem a prendre alguna cosa al pub que hi ha camí del càmping, i el dia 29 seguint una altra tradició gairebé secular i inviolable, soparem raclette per a celebrar el sant i aniversari d’en David.

La fondue

I així passen els dies. Dimarts neva. Dimecres neva més. El que em fa més por de la nevada és l’ona de fred que ve després. I així és. El dijous, després de les dues nevades ens llevem a -15ºC. La sortida de les aigües grises s’ha glaçat (tot i tenir l’aixeta oberta) i decideixo començar a rentar els plats al lloc previst del càmping, per tal de no omplir (sense poder buidar) el dipòsit de grises i reservar així l’ús de les aixetes de l’autocaravana a rentar mans, dents, etc. Realment s’acusa el fred. El mateix dijous passo una mala estona esquiant per culpa del fred als dits que em travessa els guants.

Toca fer anar la pala, vindran més nevades

Calor?

A peu de pistes, base del telefèric

Estació superrior del telefèric

Telecadira

Remuntador

A Valloire rarament hem sentit d’altres turistes parlant català ni castellà, és una estació que queda fora dels circuits habituals dels nostres tour-operadors. La majoria dels turistes són francesos, italians (estem molt a prop del túnel de Fréjus, que hi fa frontera), o belgues. És una estació familiar i molt tranquil.la. Habitualment ens prenen per italians, des de fa anys que els diem que som catalans, però si bé sempre tothom ubicava fàcilment Barcelona, aquest any ubiquen perfectament Catalunya i el president Carles Puigdemont. Fins i tot un venedor ambulant de flors de fusta fetes a mà em pregunta si ens vam anar a manifestar.

Els divendres hi ha un mercat molt interessant a Valloire. Hi ha roba d’esquí i tèrmica a preus molt bons, a més de formatges, fuets, olives, etc. Aquest any no hi fem fira (deixant de banda una mica de formatge). L’Aina ja es va firar el dia que vam arribar. Li feia falta un anorac i vam anar-lo a comprar a la botiga d’un firaire que ja coneixem d’altres anys.

Aquest any no ens vaga d’anar cap dia a caminar, d’altres anys hem anat fins a Les Verneys, aigües amunt del riu que voreja un agradable camí peatonal. Però en David només esquia un dia, i si que té temps d’anar a passejar i fer unes bones fotos de l’entorn.

Sortida pel darrera de la botiga d’esports Grange, que connecta amb les pistes

Paisatge blanc

Caramells

Escultura de gel

Preparant un altre bloc de gel per fer una altra escultura

L’Església

Preciosa casa

Més paisatge blanc

El càmping

Buscant postals blanques

Primera nevada

Més paisatges blancs

Carrer principal, botiga Grange i forn de pa

Aquest hotel sempre ens enamora

Postal blanca

Riu aigües amunt

I l’isard que s’ho mira

Captura de postal

La neu tot ho vesteix

Aquest divendres ja no tenim classe contractada. Per celebrar l’aniversari d’en David (que ha bufat espelmes i desembolicat regals) ell també lloga esquís. L’Aina canvia el snowboard pels esquís, i esquiem tots tres plegats. A la tarda torna a nevar, i a la nit ja ho fa com si no hi hagués un demà.

Celebrant a la neu

El dissabte al matí continua nevant. No anirem a esquiar. És el darrer dia i estem més preocupats en preparar-nos per plegar veles i tornar a casa. Hem d’esperar que desbloquegin els carrers i el propi càmping, tot colgat de neu. N’ha caigut tanta, que el graó elèctric de la porta no s’obre del tot, toca la neu.

El dia que marxem ens llevem així …

Un bon gruix

Acabada de caure

En David treballa amb la pala, jo poso les cadenes (sempre ha estat la meva especialitat) i marxem.

Amb les cadenes posades, i fora de la parcel.la

Sortim del càmping, ja ha passat la màquina pel camí

Adéu Valloire !

És dia 30. A les 21:00 està anunciat el discurs de Cap d’Any del MHP Puigdemont a través de les xarxes socials. Arribem pels pèls a l’àrea de Theziers. Però és massa solitària i un cop vist el missatge presidencial marxem cap a l’àrea de Remoulins, on ja gairebé no s’hi cap i ens «inventem» una plaça, al costat de la qual encara una altra auto se n’inventarà una altra.

L’endemà ens llevem, marxem a repostar i esmorzar a una benzinera low-cost, i complim amb una altra tradició secular: Ens aturem a Gruissan, a tancar amb un plat d’ostres i gambes aquest periple blanc.

No es pot tornar a casa sense aturar-nos a Gruissan

Alguns reculls fotogràfics:

2017: https://photos.app.goo.gl/cFoWwio2tojqI0VD3

2014: https://photos.app.goo.gl/0btcvAvrnq8YdP4D2

2012: https://photos.app.goo.gl/foMdnYKw31d6SI1u2

2011: https://photos.app.goo.gl/N5bbm4VYuDMb3GwL2

1,683 total views, 1 views today